La cobertura de pèrdua de beneficis per interrupció del negoci a Espanya
Font: UNESPA
L’Audiència Provincial de Girona s’ha pronunciat sobre un cas en què es reclamava a una asseguradora la cobertura per interrupció del negoci d’un establiment d’hostaleria que es va veure obligat a tancar durant la pandèmia (Sentència 59/2021, Secció 1a Civil de l’Audiència Provincial de Girona).
Per aquest motiu, UNESPA va emetre una nota tècnica en què desenvolupa diversos arguments tècnics i de dret comparat sobre la cobertura de pèrdua de beneficis.
Cobertura
A Espanya, amb caràcter general, l’assegurança de pèrdua de beneficis —independentment de la denominació que rebi (interrupció del negoci, pèrdua d’explotació o pèrdua de beneficis) i de la modalitat de cobertura contractada (marge brut, despeses fixes o indemnització diària)— exigeix, per activar-se, l’existència d’un dany material directe cobert per la pòlissa.
Per tant, la interrupció del negoci provocada per decisions de l’autoritat no està coberta, de manera general, en les condicions de les pòlisses.
Es pot il·lustrar amb un exemple. Si un restaurant pateix un incendi, la paralització de l’activitat estaria coberta perquè l’incendi és un risc assegurat. En canvi, si el negoci ha de tancar per una decisió de l’autoritat sanitària, com ara un cas d’intoxicació alimentària, la pèrdua de beneficis no quedaria coberta.
La cobertura de pèrdua de beneficis s’ha d’interpretar d’acord amb l’article 1 de la Llei del Contracte d’Assegurança (LCS), que estableix que «el contracte d’assegurança és aquell pel qual l’assegurador s’obliga, mitjançant el cobrament d’una prima i en cas que es produeixi el sinistre objecte de cobertura, a indemnitzar, dins dels límits pactats, el dany sofert per l’assegurat».
D’això se’n desprèn que, perquè la interrupció del negoci derivada d’una decisió administrativa hagués estat coberta, aquesta garantia hauria d’haver estat prevista expressament en les condicions de la pòlissa.
Segons UNESPA, aquesta és la qüestió fonamental que no s’aborda en la sentència. La pòlissa no cobreix la interrupció del negoci sense dany material, ni tampoc l’asseguradora ha percebut una prima per aquest risc. Si la cobertura no existeix, no es pot considerar que hi hagi una clàusula limitativa, perquè no es limita una garantia que mai no ha estat contractada.
Per aquest motiu, l’entitat considera que el debat jurídic sobre si una clàusula és delimitadora o limitativa del risc no és aplicable a aquest cas concret.
Dret comparat
Les resolucions judicials del Regne Unit o de França relatives a la pèrdua de beneficis no són comparables amb la situació espanyola, ja que les cobertures existents en aquests països són diferents.
Al Regne Unit, les pòlisses tradicionals de pèrdua de beneficis vinculades a un dany material directe —equivalents a les habituals a Espanya— no han estat qüestionades davant dels tribunals.
Davant l’elevat nombre de reclamacions derivades de la COVID-19, l’Autoritat de Conducta Financera britànica (FCA) va impulsar un procediment judicial de referència (test case) davant del Tribunal Suprem per analitzar únicament tres tipus de clàusules:
- Clàusules de malaltia, que cobreixen interrupcions del negoci provocades per malalties de declaració obligatòria dins d’un determinat radi de l’establiment.
- Clàusules de prohibició d’accés, relatives als tancaments ordenats per les autoritats.
- Clàusules híbrides, que combinen els dos supòsits anteriors.
No es van sotmetre a judici les pòlisses en què la cobertura d’interrupció del negoci estava condicionada a l’existència d’un dany material cobert, ja que en aquests casos es considera evident que el tancament per la COVID-19 no genera cobertura.
La mateixa FCA disposa d’una eina perquè les empreses puguin comprovar si la seva pòlissa cobreix les pèrdues derivades de la pandèmia, i confirma que la majoria de les assegurances per a empreses cobreixen únicament danys materials i no les pandèmies.
A França, l’Autoritat de Supervisió (ACPR) va analitzar 400 contractes i va concloure que, amb caràcter general, les conseqüències econòmiques de la pandèmia no estan cobertes. En el 93 % dels casos, la garantia de pèrdua de beneficis queda exclosa perquè exigeix un dany material previ o perquè la pandèmia està expressament exclosa.
Només en un 4 % dels contractes existien clàusules prou ambigües perquè fos necessària una interpretació judicial.
Per tant, segons UNESPA, les referències que la sentència de Girona fa als precedents del Regne Unit i de França són incorrectes, ja que en cap d’aquests països s’ha qüestionat la necessitat d’un dany material quan així ho exigeix la pòlissa.
Risc sistèmic
La interrupció del negoci provocada per una pandèmia constitueix un risc sistèmic i, segons UNESPA, no és assegurable mitjançant els models tradicionals de càlcul de primes.
Les assegurances convencionals funcionen perquè els riscos no es materialitzen simultàniament en tots els assegurats. En canvi, una pandèmia afecta de manera global múltiples sectors econòmics i milions d’empreses al mateix temps, fet que impedeix aplicar els mecanismes habituals de mutualització i diversificació del risc.
A més, no existeix un límit temporal clar i previsible per a una pandèmia, la qual cosa fa que les pèrdues potencials siguin extraordinàriament elevades.
Informació a l’assegurat
Els assegurats reben el DIP (Document d’Informació Precontractual del Producte), on s’expliquen de manera clara les principals cobertures i exclusions.
En general, aquests documents ja informen que els danys indirectes derivats d’una pandèmia o d’una situació d’emergència, catàstrofe o calamitat nacional solen quedar exclosos.
A més, els mediadors d’assegurances desenvolupen un paper fonamental assessorant els clients sobre les cobertures i exclusions dels productes que contracten i ajudant-los a escollir la pòlissa més adequada a les seves necessitats.
Col·laboració publicoprivada
A Espanya, la caiguda de l’11 % del PIB provocada per la pandèmia posa de manifest la magnitud de les pèrdues econòmiques generades.
Segons UNESPA, el sector assegurador privat no té capacitat financera per assumir aquest volum de pèrdues. Es calcula que caldrien més de 150 anys acumulant primes per constituir un fons capaç d’indemnitzar una interrupció generalitzada del negoci sense dany material.
Per aquest motiu, el sector assegurador defensa la creació d’un sistema de cobertura publicoprivat, en què el sector públic aporti els recursos necessaris i el sector privat contribueixi amb la seva experiència en la gestió dels riscos.
UNESPA ja ha traslladat a l’Administració una proposta basada en aquests principis amb l’objectiu de desenvolupar un model de cobertura davant futures pandèmies.
Aquest dèficit de cobertura no és exclusiu d’Espanya, sinó que afecta la majoria de països. De fet, les institucions europees treballen actualment en possibles mecanismes de resiliència compartida que permetin afrontar aquest tipus de riscos sistèmics en el futur.
